Un final del tot inesperat

Sembla que els darrers metres d’aquesta inacabable pala no s’han d’acabar mai. Els meus ulls aprecien clarament com l’inclinació és menor, collons hauría de costar menys...

Just aqui mateix, a uns deu metres, hi ha traces clarament marcades a la neu, coincidint que arribo a una mena de collet... per fi podré treure’m la motxilla i remenar per trobar algo per menjar i reomplir la “cantimplora”, fa hores que estic assedegat, però aquesta “rampa gelada”, no m’ha donat treva des que l’he encarat... s’ha fet eterna... no recordo res igual.

aquí comença el "pal de pala" que acaba superant el serac que es veu a dalt de tot a la dreta, "només" uns 400 metres de desnivell que es fan infinitament pesats.

Superar cada tram de corda fixa em costava un mínim de 30 minuts... Quan mirava cap a dalt i intentava endevinar quants trams devíen quedar era depriment perque nomes calia fer comptes simples... fins al collet sembla que queden tres trams...un mínim d’una hora i mitja! i total per fer una merdeta de desnivell!.

Assedegat acalorat i esbufegant contínuament..., la veritat, no estic gaudint gaire, un pal de pala que només ha estat alimentant tots els mals pensaments..., però ara ja, per fi, arribo a les traces...canvi de paissatge, nous objectius...

Ara cal fer parada i fonda avanç d’encarar la nova etapa. Amb cura que no em caigui res avall vaig desmuntant la motxilla. Aprofito els forats de les petjades mes altes per fer-les servir d’estanteries... aqui les manyoples, allà el jetboil...

Finalment estic assaborint una safateta de pernilet amb chapatis que em va preparar amb carinyo en Ghani, el nostre home per a tot del camp base, una persona per a la que la paraula no, no existeix...com a molt farà servir una ganyota per fer-te veure que allò que demanes no està al seu abast i que millor que renunciïs tu mateix.

a l'esquerra, l'Iranià Alí i a la dreta Ghani, cuiner i supporter per a tot

Mal assegut sobre un troçet d’esterilla que te ganes d’escorrérs pendent avall, aquest mós em senta de meravella. Ara és el moment de graduar el GPS, crec que estic molt a prop del waypoint que em va pasar en Nils, el company Belga que es va presentar al Camp Base en solitari, liat per la seva agència local, però que gràcies al seu domini de les llengues i la seva simpatia s’ha fet amic de tothom.

El Belga Nils, junt amb Alí (foto anterior), assoliran el cim. Felicitats!

Aquest waypoint conté les dades de possició i alçada que li va donar a ell, quan el va marcar en arribar al camp 3 muntat pels xerpes dels Coreans. Veiem... segons aixó estic a 40 metres a l’esquerra del que havia estat aquest camp, ara ja desmuntat...ah si, deu ser aquest repla que tinc aqui a sota... si, bon lloc per almenys 4 tendes... per tant estic uns 10 metres mes a munt de 6.480 mentres, l’alçada gravada pel Nils... i tal que deia ell, massa avall per fer un camp 3... i sobre tot masa avall per l’esforç que li he posat i lo cansat que estic.

Els txecs han muntat el seu camp 3 més a munt, en opinió de Nils “massa a munt”...ja veurè perquè ho va dir...Sigui com sigui toca fer un replantejament...

La primera etapa, la d’ahir, em va deixar mort. Vaig sortir a les 2,45 de la matinada i em vaig cascar del Camp Base, situat a uns 4.250 metres fins al Camp 2, a uns 6.000, venint d’un temps de recuperació de no arriba a 48h, despres de la temptativa per la Messner route.

Els murs del corredor Kinshofer, verticalitat + calor cocktel perfecte per arribar als murs finals amb les energies molt justetes  

La part final d’aquesta primera etapa va ses d’una duressa extraordinària ja que s’havíen de superar trams de roca malequipats amb cordes i ferros vells. No m’esperava haver d’escalar de debó amb el motxillot a l’esquena, autoasssegurat amb el jumar a una corda de més que dubtossa ressistència a una caiguda forta...

Últim dels murs de roca amb que acaba la part del corredor. Dur i difícil

Extenuat vaig arribar al Camp 2 i en comptes de molt content, més aviat vaig arribar preocupat, ja que mentre pujava em vaig creaur amb tot l’esquip dels Txecs, que venien  d’haver muntat el seu Camp 3. També baixen el company Belga i els Iranians Ali i Armand, aquests 3 ultims despres d’atacar el cim...Nils i Alí han pogut...que contents estaven!

Les tendes dels Txecs al Camp 2, a aproximadament 6.000 metres

El cas és que estava sol com un mussol amb tot el Nanga Parbat tot per mi, amb previssió de neu per demà passat i un sol dia possible de cim (d’aqui a tres dies), si es que havia de complir els tempos i no predre l’avió de tornada...

El tema està en la traça... en aquest collet, ja me n’adono que ho tinc ben pelut. Ja ningú mes que jo trepitjarà d’ara en davant i si alguna cosa pot passar és que la progressió, amb la neu nova, vagi cap a pitjor...

En aquestes circunstàncies, la perspectiva positiva es que no nevi gaire, que em vagi adaptant a l’alçada, que els Coreans hagin deixat menjar i gas a la tenda del camp 4 i si tot aixó pasa més o menys d’aquesta manera, ajornar el vol de tornada a tres dies més tard, perque amb els tempos inicialment calculats i amb la traça que hi ha... ni de fallo.

Però be, de moment encara he d’arribar al Camp 3 dels txecs... que vès a saber que tant de “massa alt” és aixó...

el camp 3 dels txecs devia estar a sobre de la convexitat blanca que tinc davant... 

Com que els estels que s’han d’aliniar per a seguir endavant son masses, no veig en absolut la possibilitat d’acostar-me a mirar el corredor de la República Catalana (al Marc i a mi ens agrada aixó de possar-hi nom a les il·lussions) així és que no veig perquè he de carretejar un segon piolet ni el casc, aquí dalt cada gram de pes de més és un luxe que es paga a preu molt alt.

Refaig amb prudència la motxilla i vaig a cercar el ja proper “niu de cordes” (cada “estació d’enllaç” entre els trams de corda fixats és una muntanyeta de cordes entortolligades que sobre surt almenys mig metre per sobre del terreny on s’apleguen).

Un cop arribo em descarrego la motxilla de nou, trec el piolet i el casc i em poso a fer un forat on els deixaré enterrats per a la tornada. El lloc és fàcil de reconeìxer encara que poguès haver-hi boira... no hi ha problema!.

Ha quedat molt be, tapadet, però no gaire... és moment d’enllestir l’etapa. Hem giro per agafar la motxilla... i horror!, no hi és!, però com!!! Si el lloc te molt poca inclinació!! No m’ho puc creure i el primer que em pasa pel cap és que existeix aixó de la providència i que el meu àngel de la guàrdia no ha volgut que arrisqués més i li ha donat una empenta al motxillot..., perquè la traça que ha deixat, en el seu camí cap al buit és com de revolcada, no arrossegant-se... talment com si l’haguéssin llençat cap avall...

I en aquesta revolcada el bastó que duia enganxat a l’exterior, ha decidit salvar-se i ha “saltat” de la motxilla... Tot plegat grotesc... allò que no m’ha pasat mai a la vida, després de tants anys a la muntanya, va i em pasa aqui!.

el bastó "ha saltat de la motxilla" abans que es precfipiti al buit

No hi ha cap esperança de trobar-la, està al menys mil metres més avall. M’he de posar les piles i tirar avall, ja que m’he quedat sense elles, ni amb frontal on possar-les... ni gas, ni menjar, ni tantes altres coses!!!

Quin final tan desgraciat!, no he pogut ser jo qui renunciés, ni la muntanya que m’enviés cap avall...o potser sí ha estat ella...però sense ganes de fer-me mal?

El cas és que ara toca possar-se en marxa i amb prudència desfer el camí i assegurar l’arribada al camp 2 amb llum solar.

Rapelar aqui no resulta tan fàcil com un pot pensar, col·locar la placa és una feinada si la corda està massa tensa i aixó pasa en quasi cada tram. Cap dels himalaistes en els que hem vaig fixar quan baixàven fan servir un sistema de rapel que no arrissi la corda, fan servir el vuit, i molts dels Txecs el nus dinàmic treballant de forma incorrecta (ja els vaig explicar com fèr-ho be... però el mal ja estava fet), el resultat és que al final de cada tram es fa un nyap de corda arrisssada que fa que escursi la seva longitud...

Ja queda poc per a arribar de nou al camp 2

En fi, que la feina va ser meva per arribar al Camp 2, però a les 5 de la tarda vaig fer-hi cap. És massa tard per seguir avall i que carai tampoc he de còrrer, ara toca hidratar-se, recuperarme física i anímicament, que el que queda és molt tècnic i donarà feina.

Gaudiré del menjar que han abandonat els Coreans i per a la resta, gas i abric, tiraré de lo dels Txecs. Afortunadament tinc el telèfon satèlit (sempre dins del cos per donar-li escalforeta...), trucaré per informar que tiro avall i avançar el vol de tornada.

La posta de sol és espectacular, aqui, al camp 2 de la Kinshofer, a aquesta talaia natural tan bestial, toca acceptar les pròpies limitacions i estar contents d’allò que hem assolit, de les vivències... “I si la trobes pobre no és que Itaca t’hagi enganyat, savi com be t’has fet, sabràs el que volen dir les Itaques”.

Gràcies Nanga-Itaca, tu i nosaltres sabiem que partíem amb molt poques possibilitats de coronar el teu cim, perquè havíem triat el camí impossible... i com per assegurar-te que s’havia de complir el pronòstic, m’has fet una jugadeta per fer fracassar el pla B.

Toca guardar els bons records. Me'n riuré doncs de la part final de la baixada del dia següent, quan em va venir a trobar en Ghani amb una jerra de suc de taronja de tang i em va trobar baixant en calçotets...no vaig gossar demanar-li que em fès foto... però be ja imagineu les pintes... i és que el mono de plomes està pensat per un entorn més hostil que els camps de floretes de prop del camp base del Nanga Parbat...

Per si no ho sabíeu... aquestes flors son les culpables de l’elecció del Nanga!!., lo demés eren excuses!! A veure quina trobem per liar-nos a la següent.