Ja estem tots aquí!

Un final del tot inesperat

Sembla que els darrers metres d’aquesta inacabable pala no s’han d’acabar mai. Els meus ulls aprecien clarament com l’inclinació és menor, collons hauría de costar menys...

Just aqui mateix, a uns deu metres, hi ha traces clarament marcades a la neu, coincidint que arribo a una mena de collet... per fi podré treure’m la motxilla i remenar per trobar algo per menjar i reomplir la “cantimplora”, fa hores que estic assedegat, però aquesta “rampa gelada”, no m’ha donat treva des que l’he encarat... s’ha fet eterna... no recordo res igual.

aquí comença el "pal de pala" que acaba superant el serac que es veu a dalt de tot a la dreta, "només" uns 400 metres de desnivell que es fan infinitament pesats.

Superar cada tram de corda fixa em costava un mínim de 30 minuts... Quan mirava cap a dalt i intentava endevinar quants trams devíen quedar era depriment perque nomes calia fer comptes simples... fins al collet sembla que queden tres trams...un mínim d’una hora i mitja! i total per fer una merdeta de desnivell!.

Assedegat acalorat i esbufegant contínuament..., la veritat, no estic gaudint gaire, un pal de pala que només ha estat alimentant tots els mals pensaments..., però ara ja, per fi, arribo a les traces...canvi de paissatge, nous objectius...

Ara cal fer parada i fonda avanç d’encarar la nova etapa. Amb cura que no em caigui res avall vaig desmuntant la motxilla. Aprofito els forats de les petjades mes altes per fer-les servir d’estanteries... aqui les manyoples, allà el jetboil...

Finalment estic assaborint una safateta de pernilet amb chapatis que em va preparar amb carinyo en Ghani, el nostre home per a tot del camp base, una persona per a la que la paraula no, no existeix...com a molt farà servir una ganyota per fer-te veure que allò que demanes no està al seu abast i que millor que renunciïs tu mateix.

a l'esquerra, l'Iranià Alí i a la dreta Ghani, cuiner i supporter per a tot

Mal assegut sobre un troçet d’esterilla que te ganes d’escorrérs pendent avall, aquest mós em senta de meravella. Ara és el moment de graduar el GPS, crec que estic molt a prop del waypoint que em va pasar en Nils, el company Belga que es va presentar al Camp Base en solitari, liat per la seva agència local, però que gràcies al seu domini de les llengues i la seva simpatia s’ha fet amic de tothom.

El Belga Nils, junt amb Alí (foto anterior), assoliran el cim. Felicitats!

Aquest waypoint conté les dades de possició i alçada que li va donar a ell, quan el va marcar en arribar al camp 3 muntat pels xerpes dels Coreans. Veiem... segons aixó estic a 40 metres a l’esquerra del que havia estat aquest camp, ara ja desmuntat...ah si, deu ser aquest repla que tinc aqui a sota... si, bon lloc per almenys 4 tendes... per tant estic uns 10 metres mes a munt de 6.480 mentres, l’alçada gravada pel Nils... i tal que deia ell, massa avall per fer un camp 3... i sobre tot masa avall per l’esforç que li he posat i lo cansat que estic.

Els txecs han muntat el seu camp 3 més a munt, en opinió de Nils “massa a munt”...ja veurè perquè ho va dir...Sigui com sigui toca fer un replantejament...

La primera etapa, la d’ahir, em va deixar mort. Vaig sortir a les 2,45 de la matinada i em vaig cascar del Camp Base, situat a uns 4.250 metres fins al Camp 2, a uns 6.000, venint d’un temps de recuperació de no arriba a 48h, despres de la temptativa per la Messner route.

Els murs del corredor Kinshofer, verticalitat + calor cocktel perfecte per arribar als murs finals amb les energies molt justetes  

La part final d’aquesta primera etapa va ses d’una duressa extraordinària ja que s’havíen de superar trams de roca malequipats amb cordes i ferros vells. No m’esperava haver d’escalar de debó amb el motxillot a l’esquena, autoasssegurat amb el jumar a una corda de més que dubtossa ressistència a una caiguda forta...

Últim dels murs de roca amb que acaba la part del corredor. Dur i difícil

Extenuat vaig arribar al Camp 2 i en comptes de molt content, més aviat vaig arribar preocupat, ja que mentre pujava em vaig creaur amb tot l’esquip dels Txecs, que venien  d’haver muntat el seu Camp 3. També baixen el company Belga i els Iranians Ali i Armand, aquests 3 ultims despres d’atacar el cim...Nils i Alí han pogut...que contents estaven!

Les tendes dels Txecs al Camp 2, a aproximadament 6.000 metres

El cas és que estava sol com un mussol amb tot el Nanga Parbat tot per mi, amb previssió de neu per demà passat i un sol dia possible de cim (d’aqui a tres dies), si es que havia de complir els tempos i no predre l’avió de tornada...

El tema està en la traça... en aquest collet, ja me n’adono que ho tinc ben pelut. Ja ningú mes que jo trepitjarà d’ara en davant i si alguna cosa pot passar és que la progressió, amb la neu nova, vagi cap a pitjor...

En aquestes circunstàncies, la perspectiva positiva es que no nevi gaire, que em vagi adaptant a l’alçada, que els Coreans hagin deixat menjar i gas a la tenda del camp 4 i si tot aixó pasa més o menys d’aquesta manera, ajornar el vol de tornada a tres dies més tard, perque amb els tempos inicialment calculats i amb la traça que hi ha... ni de fallo.

Però be, de moment encara he d’arribar al Camp 3 dels txecs... que vès a saber que tant de “massa alt” és aixó...

el camp 3 dels txecs devia estar a sobre de la convexitat blanca que tinc davant... 

Com que els estels que s’han d’aliniar per a seguir endavant son masses, no veig en absolut la possibilitat d’acostar-me a mirar el corredor de la República Catalana (al Marc i a mi ens agrada aixó de possar-hi nom a les il·lussions) així és que no veig perquè he de carretejar un segon piolet ni el casc, aquí dalt cada gram de pes de més és un luxe que es paga a preu molt alt.

Refaig amb prudència la motxilla i vaig a cercar el ja proper “niu de cordes” (cada “estació d’enllaç” entre els trams de corda fixats és una muntanyeta de cordes entortolligades que sobre surt almenys mig metre per sobre del terreny on s’apleguen).

Un cop arribo em descarrego la motxilla de nou, trec el piolet i el casc i em poso a fer un forat on els deixaré enterrats per a la tornada. El lloc és fàcil de reconeìxer encara que poguès haver-hi boira... no hi ha problema!.

Ha quedat molt be, tapadet, però no gaire... és moment d’enllestir l’etapa. Hem giro per agafar la motxilla... i horror!, no hi és!, però com!!! Si el lloc te molt poca inclinació!! No m’ho puc creure i el primer que em pasa pel cap és que existeix aixó de la providència i que el meu àngel de la guàrdia no ha volgut que arrisqués més i li ha donat una empenta al motxillot..., perquè la traça que ha deixat, en el seu camí cap al buit és com de revolcada, no arrossegant-se... talment com si l’haguéssin llençat cap avall...

I en aquesta revolcada el bastó que duia enganxat a l’exterior, ha decidit salvar-se i ha “saltat” de la motxilla... Tot plegat grotesc... allò que no m’ha pasat mai a la vida, després de tants anys a la muntanya, va i em pasa aqui!.

el bastó "ha saltat de la motxilla" abans que es precfipiti al buit

No hi ha cap esperança de trobar-la, està al menys mil metres més avall. M’he de posar les piles i tirar avall, ja que m’he quedat sense elles, ni amb frontal on possar-les... ni gas, ni menjar, ni tantes altres coses!!!

Quin final tan desgraciat!, no he pogut ser jo qui renunciés, ni la muntanya que m’enviés cap avall...o potser sí ha estat ella...però sense ganes de fer-me mal?

El cas és que ara toca possar-se en marxa i amb prudència desfer el camí i assegurar l’arribada al camp 2 amb llum solar.

Rapelar aqui no resulta tan fàcil com un pot pensar, col·locar la placa és una feinada si la corda està massa tensa i aixó pasa en quasi cada tram. Cap dels himalaistes en els que hem vaig fixar quan baixàven fan servir un sistema de rapel que no arrissi la corda, fan servir el vuit, i molts dels Txecs el nus dinàmic treballant de forma incorrecta (ja els vaig explicar com fèr-ho be... però el mal ja estava fet), el resultat és que al final de cada tram es fa un nyap de corda arrisssada que fa que escursi la seva longitud...

Ja queda poc per a arribar de nou al camp 2

En fi, que la feina va ser meva per arribar al Camp 2, però a les 5 de la tarda vaig fer-hi cap. És massa tard per seguir avall i que carai tampoc he de còrrer, ara toca hidratar-se, recuperarme física i anímicament, que el que queda és molt tècnic i donarà feina.

Gaudiré del menjar que han abandonat els Coreans i per a la resta, gas i abric, tiraré de lo dels Txecs. Afortunadament tinc el telèfon satèlit (sempre dins del cos per donar-li escalforeta...), trucaré per informar que tiro avall i avançar el vol de tornada.

La posta de sol és espectacular, aqui, al camp 2 de la Kinshofer, a aquesta talaia natural tan bestial, toca acceptar les pròpies limitacions i estar contents d’allò que hem assolit, de les vivències... “I si la trobes pobre no és que Itaca t’hagi enganyat, savi com be t’has fet, sabràs el que volen dir les Itaques”.

Gràcies Nanga-Itaca, tu i nosaltres sabiem que partíem amb molt poques possibilitats de coronar el teu cim, perquè havíem triat el camí impossible... i com per assegurar-te que s’havia de complir el pronòstic, m’has fet una jugadeta per fer fracassar el pla B.

Toca guardar els bons records. Me'n riuré doncs de la part final de la baixada del dia següent, quan em va venir a trobar en Ghani amb una jerra de suc de taronja de tang i em va trobar baixant en calçotets...no vaig gossar demanar-li que em fès foto... però be ja imagineu les pintes... i és que el mono de plomes està pensat per un entorn més hostil que els camps de floretes de prop del camp base del Nanga Parbat...

Per si no ho sabíeu... aquestes flors son les culpables de l’elecció del Nanga!!., lo demés eren excuses!! A veure quina trobem per liar-nos a la següent.

Ara sí s'acaba!!

Dons ara sí s'acaba aquesta meravellosa història de superació i esforç que ens ha emocionat a tots. El Josep un cop al C3 va tenir problemes amb el material, això i que tampoc tenia clar continuar per la manca de temps va fer que iniciés el descens. Demà a les 21,10h arribarà a Barcelona.

Gràcies a tots per estar a prop nostre en els bons i no tant bons moments. Sou collonuts!!!!

Sempre recordaré el Nanga Parbat, sobretot per tot lo positiu que m'ha aportat.

El Marc ja ha arribat a Barcelona!

Ja tenim el Marc amb nosaltres. Ha estat molt emocionant veure'l arribar!!! Ara esperem les seves cròniques.

REPRENEM EL NOSTRE PROJECTE!

Intent de cim per la Messner route. Dies 1 al 8 de Juliol de 2018


Mentre espero al CB a tenir notícies de l´Imma, de l'estat dels seus dits, i d'en Josep, els dies van passant,  generalment amb mal temps.  Sembla que s'han endut el bon temps que hem tingut des de que vam arribar. Passo molts dies sense poder fer gaire activitat. Cada dia fa una bona nevada.

Això si, aprofito per a fer vida social. Aquests dies hi ha força "ambient " als diferents campaments. Els treballadors Baltís, ens conviden a una festa per a celebrar el final del Ramadán, amb força menjar, és clar. Barbacoes aquí i allà, jugar a cartes, i anar passant els dies

Finalment, en Josep arriba de nou al CB, i després d'un parell de dies més esperant a tenir bon temps, decidim reprendre el nostre projecte d'intentar el cim per la ruta Messner. Som els únics amb aquesta idea. Totes les cordades han vingut a intentar la ruta Kinshofer.
Fem una primera sortida per a deixar un niu de material al coll després del corredor que ens dona accés a la glacera del Diamir, per anar més lleugers al proper viatge.

El primer dubte que tenim: com ens trobem el C2 5700? el vam deixar muntat ja fa 15 dies, i ha anat nevant gairebé cada dia. Al camp, hi tenim a part de la tenda, fogonet, gas i menjar, el mono de plumes d'en Josep. No sabem si ho trobarem tot, i en quin estat estarà. Per això, finalment decidim agafar l'altra tenda i el sac d'en Josep. Si finalment ho trobem tot, tindrem un problema d'excès de pes. Veurem.

Sortim el dia 31/6 de matinada, amb la intenció d'arribar directament del CB 4250 al C2 5700.
La primera sorpresa és que ens trobem el corredor pel qual ja hem pujat altres tres vegades amb neu dura, arrassat per una gran allau, que l'ha deixat descobert de neu i amb gel dur. Tenim les cordes al niu de material, i anem pujant a pèl amb força tensió.

Arribats al coll, recuperem el material del niu, i seguim camí per accedir a la glacera que ens donarà pas a intentar recuperar el C2

Finalment, i després d'una jornada moooolt llarga, trobem el que queda del C2. Està semi enterrat, però ho podem recuperar tot en bon estat, i muntar l'altra tenda.

C2 5700 m. Al fons la barrera de sèracs que ens espera demà.

L'endemà el tenim destinat a apropar-nos a la barrera de Seracs, i buscar el pas que ens doni accés a la part superior per a muntar el C3. Pensem tornar a dormir al C2, per tant, anem lleugers.
Anem directament a buscar el mur que ja teniem localitzat dies abans. Pensem que és l'ùnic lloc accessible per a superar aquest tram.

En Josep escalant el primer mur

El superem i deixem muntada la corda fixe que portem. En Josep avança uns metres, buscant el seguent pas per a superar els seracs. Troba un altre mur, que caldrà superar, però aixó ja serà demà.

Tornem a dormir al C2. L'endemà, el desmuntem, amb la intenció d'anar amb tot cap a munt i superar els seracs. No tindrem tanta sort. Encara ens trobarem amb més dificultats de les previstes per superar el mur tot i la corda fixa, arribats al niu de material que haviem deixar el dia anterior i davant la incertessa del que trobarem un cop superat el segon que encara està per obrir decidim ser prudents i aprofitar un replà per muntar en nostre campament. Fa una mica de por, estem en mig dels seracs, però és el que hi ha.

L'endemà el passem tot el dia a la tenda, neva amb "mala llet" però a les cinc de la tarda, aprofitant que ja no neva tant decidim anar a obrir el pas del segon mur i deixar instal.lada la corda fixa.

contents, ja en tenim 2!!

El matí seguent el passem dins la tenda. Ja comptàvem amb aquest fet, però pensàvem que ens enganxaria més amunt, i encara no hem aconsseguit sortir dels seracs. A més a més, portem dos dies sense poder conectar per ràdio amb el CB. Estem preocupats, per que no podem donar notícies nostres, i per que no ens poden actualitzar la meteo. Afortunadament la ràdio va tornar a funcionar.

Avorrits!

Cap a les 13h desmuntem el campament i reprenem l'activitat. La paret s'ha carregat molt de neu nova. Anem a buscar el mur que vam deixar equipat, obrint traça de nou. Fa una mica de "yuyu". els pendents són prou forts, i hi ha massa neu nova.

El pas, que hem de superar desploma i decidim deixar una mica de pes abans d'encarar-lo, això ens permet progressar més còmodament, però tot es fa molt lent, ja que un cop superat, hem de rapelar i remuntar de nou amb la resta del pes.... i passen les hores molt depressa.

Aquesta nit, encara la passarem en un petit "forat" que trobem entre seracs. Pensàvem que ja els hauriem superat, però encara ens queda alguna dificultat més. Aquest tram s'està fent més llarg del que pensàvem!

L'endemà decidim sortit ben d'hora, sense desmuntar les tendes, i anar a descobrir que ens queda per a superar el darrer tram dels seracs. Buscant el millor camí, troben encara un darrer mur que caldrà escalar. Ja no ens queda corda estàtica per a fixar, i un cop escalat, decidim tallar la nostre corda i deixar-la fixada.

Avui tenim un dia radiant, i això ens anima una mica. El cert és que ara ja tenim l'ànim una mica decaigut. Portem masses dies intentant superar aquest tram de la pared, i anem guanyant metres, però molt menys del que teniem previst. Ara la neu nova, ens fa estar encara més alerta de cada passa que fem, entre aquest laberint de seracs, i esquerdes.

Repetim operacions, un cop fixada la corda, deixem el material que portem a la motxilla, i rapelem de nou per anar a buscar la resta que hem deixat a les tendes. Tenim el convenciment, que a partir d'aquí ja no ens caldrà escalar més, i podrem anar guanyant metres per a instal·lar el C3 a 6300m.

Amb la sortida del sol, el paissatge es espectacular!

fixem corda al darrer mur

despres dels murs, trobem un pas senzill per a sortir dels seracs

Finalment muntem el C3 a 6300 m.

Per fi, hem pogut muntar el C3. Tot i l'esgotament, estem contents i optimistes. Ja hem superat les dificultats tècniques. En principi, "només" queda caminar. Tot i l'alçada i el cansament, ens trobem bé, i creiem que demà serà un dia clau. En principi, disposem de 3 dies de bon temps, que haurien de ser suficients per a intentar arribar a 7400 m. al coll de Bazan, i intentar fer cim, o buscar el descens per la ruta normal, que ens permetrà baixar més rapidament i amb més seguretat.

La realitat però, serà una altra ben diferent. L'endemà començem a remuntar per un pendent, que tot i no ser excessiu, sen's fa molt pesat. Portem massa pes, anem cansats de tans dies en alçada, i a més hi ha massa neu per anar obrint traça entre dos.

Passen les hores. De fet, arribem als 6500 m desprès de 4 h de marxa. només hem aconseguit fer 200 m de desnivell en 4 h.!! Els números no ens surten. Avui ens haviem plantejat fer 700 m per a muntar el C4 a 7000 m. Menys d'aixó ens allunya de qualsevol possibilitat de fer cim, o fins i tot de poder baixar per la ruta normal.

Mentalment tant en Josep com jo, ja anem veient la nostre realitat. Això no pinta bé. A més a més, està entrant un altre cop un front que ens deixarà mal temps, i cal pensar en la baixada. Finalment en Josep verbalitza la situació. Aquí ja no hi pintem res! creuem unes quantes paraules, per analitzar la situació, i reconèixer que ja hem perdut l'oportunitat d'intentar fer cim. Si seguim pujant, sabem que cada cop ho tindrem més complicat per a baixar. Descartat el descens per la ruta Kinshofer, hem de pensar amb la "butifarra" que ens queda si baixem per on hem pujat. Per tant, no ens ho pensem massa, i encarem la ruta cap avall. Avui hem d'intentar baixar fins a la glacera on hi teníem el C2 a 5700 m.

comencem els ràpels

Aconseguim arribar a la glacera, i dormim al C2. L'endemà ens plantegem baixar tota la glaçera, fins anar a buscar el C1 de la ruta Kinshofer per a deixar-hi material. En Josep es planteja de fer un intent per aquesta ruta durant els propers dies. Jo decideixo que ja en tinc prou. No em queden dies, i a més a més els meus dit m'acaben de convèncer, ja que fa uns dies que s'estàn enfosquin 2 d'ells, i fa pinta que necessito assistència mèdica.

Arribem esgotats al C1 de la ruta Kinshofer, deixem un niu de material per a l'intent d'en Josep, i tirem rapidament avall, amb ganes d'arribar a l'escalfor del CB i de la gent que sabem que ens hi esperen, i que estaràn ben contents de retrobar-nos.

acaben les hostilitats. Treiem crampons i ja nomès queda baixar la morrena fins al CB

Altre intent!

Hola a tothom! El Marc ja està a Islamabad. Aquesta matinada agafa el vol de tornada a Barcelona. Esperem amb molta ilusió la seva arribada. El Josep s'ha quedat per fer una mica més la cabreta i intentar l'ascensió per la Kishofer, esperem que arribi molt amunt i si fa cim molt millor, sinó no tornarà mai. Fa poca estona ens ha enviat missatge des del camp 2! Li desitjem molta sort!!!!

De tornada al CB

Bon dia! El Josep i el Marc acaben d’arribar al camp base, han pres la decisió d’abandonar la expedició pel mal temps. Moltes felicitacions per aquests grans lluitadors que han sabut pendre decisions segurament dures i sens dubte encertades. Són uns cracks!!!
Estem contens i amb moltes ganes de que ens expliquin la seva aventura.